S’havia acabat un estiu calorós com tots els altres i una tardor que prometia ser humida i melancòlica com tantes altres s’acostava precedida per les primeres pluges. La Laura seguia sola i davant dels seus ulls els dies es fonien els uns amb els altres, en una massa indefinida d’incertesa i confusió. Amb l’arribada de l’hivern els arbres mostraven les seves branques nues a la gent que dia rera dia passaven sobre les seves despulles, amb la mirada fixa a terra.
La Laura caminava sota aquells arbres que l’havien vist passar cada matí anant a l’escola, i amb la ment perduda observava la punta de les seves sabates aparèixer i desaparèixer del seu camp de visió amb rapidesa i monotonia. Unes sabates que feien joc amb la resta de la seva vida: grises, incómodes. La Laura es sentia atrapada en el transcórrer dels dies, tots igualment buits i mancats de sentit. Cada dia complia el mateix horari en el mateix institut vell i atrotinat, amb el mateix uniforme de color formigó, sota el mateix cel de tempesta que mai es desfermava, trepitjant durant els seus disset anys el mateix asfalt fred i negre, entre els murs d’una ciutat que podria haver estat qualsevol però era sempre la mateixa. La Laura sentia que s’ofegava, com si l’aire que respirava dia rere dia fos també el mateix.
La Laura volia fugir. El present era buit, el passat dolorós i el futur incert, un futur sense demà.
Com estàs? – li preguntaven de tant en tant.
Bé – responia sempre.
Quantes vegades havia dit la mateixa mentida? Havia tocat fons tantes vegades que s’hi havia quedat. Vestia la seva feblesa d’indiferència, i ella ho sabia. Intentava sobreviure construint murs al seu voltant que la fessin invulnerable. Darrera d’aquells murs es sentia més segura i resguardada dels sentiments de les persones.
Les persones temen el que desconeixen, i la Laura no tenia molta experiència en enfrontar-se als sentiments dels altres, i molt menys als seus. Els reprimia, els soterrava, els amagava pels racons més llunyans de la seva ànima. No els comprenia, ni els controlava, i la feien sentir feble i fràgil. Malgrat tot hi eren, estranys, freds i punyents dins el pit, i un nus que li estrenyia l’estómac i ganes de cridar fins que algú vingués a rescatar-la. Perquè la Laura tenia encara un petita esperança, tan feble com un estel que volgués il·luminar la foscor de l’Univers amb la seva flama d’espelma, que només és capaç de crear una dèbil sensació de seguretat.
La Laura creia que algun dia apareixeria un cavall blanc alat que se l’enduria lluny, en algun lloc on la seva tristor no la pogués seguir. I esperava i passava el temps. Inventava mil excuses per disculpar el seu retard. Esperava i s’estancava i la vida seguia sense ella, i la vida era com un riu i ella una fulla atrapada al fang de la riba.
Sentia la soledat dins seu, dolorosa i roent com si s’hagués empassat una brasa. I els dies passaven de llarg, i cada dia s’enduia una mica la certesa de la seva arribada.
I un mes seguia un altre, i la Laura anava perdent la seva esperança. Desarmada, farta d’esperar i d’estar sola, es sorprengué d’haver cregut realment que un cavall alat la vindria a buscar i la salvaria de la seva tristor. Comprengué que això és una cosa que cadascú ha d’aprendre a fer per ell mateix. Que el cavall alat que tant temps havia esperat veure arribar d’algun indret llunyà havia estat sempre dins seu, esperant ser trobat.
S’adonà que el seu cavall alat, com una guspira càlida i indefinida, com una llavor en un terreny erm i sec, no havia pogut créixer. Totes les llàgrimes que no havia vessat, tota la ràbia, la incomprensió, el menyspreu, la buidor, s’havien depositat sobre la terra abans humida i fèrtil, havien format una crosta compacte i dura, un mur que impedia que hi entrés el sol i la pluja.
La Laura sabia que, en algun lloc sota aquella cuirassa salada, romania la llavor, la guspira, les ales del seu cavall. Però la cuirassa era ample i no es veia amb forces d’atravessar-la. Només li quedava la certesa d’una existència que, com la seva, transcorria silenciosa, un batec càlid, feble i lent sota una capa de brutícia.
Recluida en aquella minsa calidesa, era tanta la seva debilitat, tant patent la seva derrota que, per un moment, ho confongué amb valor. Se sentí forta per primer cop en molt temps, i amb la por que aquella escalfor s’esvaís, ella, que mai s’havia compadit, que havia amagat el seu dolor als ulls de tothom, ella, que tant menyspreava la feblesa humana, decidí allargar aquesta espurna d’autoestima eternament.
Aquell dia la nit s’esvaí abans d’hora i el sol sortí lentament, vermell, brillant, ancià i etern, gairebé majestuós. Llepava amb tranquilitat teulades, murs, carrers, places, i entrava silenciosament a cada casa com si ho fes per primera vegada. De puntetes entrà per una finestra oberta, i amb dolçor, les primeres llums de l’alba besaren el rostre d’una noia jove que estava asseguda davant la finestra. Una capseta de cartró blanc li havia relliscat de la falda i ara reposava damunt la fredor de les rajoles, projectant la seva ombra allargada sobre els peus descalços que sobresortien de la manta que li cobria el cos. La seva cara, estranyament pàl·lida, expressava el dolor que durant tots aquells anys havia amagat. Restava com si dormís, silenciosa, immòbil, tant, que semblava que ni respirés...
La Laura se n’anà sola, sense que ningú se n’adonés, totalment recluïda en ella mateixa.
Només als primers rajos de sol confessà part del seu dolor, de la seva por. Com una pedreta que cau en aigües tèrboles, s’enfonsà lenta, tranquil·la, silenciosa. Només el sol fou testimoni de com, serena, es diluïa en l’albada d’aquell primer dia d’estiu.